dimecres, 14 de novembre de 2012

Amb la constància... la recompensa


Sóc de la filosofia del patiment, diguem-n'he que m'agrada patir. Per a mi, des de la meva simple i insignificant opinió, l'esport va agafat de la mà del patiment. Sincerament, si no patis no m'agradaria tan córrer o passar moments complicats a l'aigua o bicicleta. Si us poseu a pensar... Que sentiu quan veieu que fas una corba i davant teu tens 300 metres d'ascenció que sembla que no s'acabaran mai un cop comencis a tirar amunt? La resposta inmediata que segurament sentiu dins és: Jo podré! Un cop arribes al cim, mires enrrere i te n'adones que has superat un obstacle que d'un bon principi semblava molt gran i que al final, després de patir, has aconseguit superar. Per això estimo aquest esport tant, perquè em dona coses que res em pot donar, i perquè disfruto igual que un nen d'una joguina.

Al final tot acava en un instant, al final de l'entrenament sempre te n'enrrecordes de que has patit en un cert moment i que al final no has tirat la tovallola i has seguit lluitan per arribar a l'objectiu que t'havies plantejat inicialment. Aquesta constància i aquest ser cabut és el que tinc com ensenya. No m'agrada començar algu i no acabar-ho, no entra dins els meus plans.

Tot això ho explico perquè avui he fet un entreno de muntanya i m'he trobar en aquesta situació; hi ha hagut un moment on he pensat en parar i seguir al cap d'una estona, però el meu cap no ha volgut parar. He tornat a sentir aquelles sensacions que sentia abans i m'ha omplert de motivació i al·legria. Tornar a sentir allò que tan m'omplia és vital per seguir tirant endavant.

*Seguim entrenant*

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada